En el camp de la Psicologia hi ha un terme molt conegut anomeat “Condicionament Operant”, terme creat per l’archiconegut B.F. Skinner.

Si sents parlar del Condicionament Instrumental, és el mateix, només que aquest segon terme el va acunyar Thorndike. De fet, el terme Condicionament Operant de Skinner deriva del del Sr. Thorndike.

El Condicionament operant és un tipus d’aprenentatge que defensa que els probabilitats que una determinada conducta tingui lloc dependrà bàsicament de les conseqüències que aquesta tingui per a l’individu. Una conducta disminueix o s’intensifica en funció de les conseqüències que tingui.

Així doncs, si la persona considera que les conseqüències que segueixen a una conducta determinada són positives per a ella, hi haurà una major probabilitat que dita conducta torni a tenir lloc en un futur.

 

Si pel contrari, l’individu creu que les conseqüències a dita conducta son negatives per a ell, la probabilitat de que torni a realitzar la conducta disminueix.

Per exemple:

-Si en Jordi, de 10 anys, que té l’etiqueta a classe de “el trapella i despistat”, després de molts esforços per part seva treu un 10 a l’examen de llengua i quan l’hi diu als seus pares aquests mostren indiferència total, és probable que en Jordi, que esperava amb il·lusió un reconeixement dels seus pares, no torni a esforçar-se en un futur ja que associarà el seu esforç i estudi amb indiferència i falta de reconeixement.

-Si ploro molt per que vull un carament i me’l donen, és més probable que augmenti la meva conducta de plorar ja que associaré que amb un plor obtinc allò que vull.

-Recullo la meva habitació que està sempre molt desendreçada i als meus pares no els agrada que la tingui així. Si la recullo i no rebo cap mena de reconeixement segurament en el futur serà menys probable que ho torni a fer per què “no em serveix per a res”. En canvi, si la recullo i els meus pares em feliciten i m’ho agraeixen, segurament repetiré aquesta conducta per què m’agraden les conseqüències que té.

-Estiro dels cabells a la meva mare (per que no conec altra forma de comunicar-me). Si la meva mare em dona el que vull després d’haver-li estirat els cabells, associaré la conducta a una forma vàlida de comunicació. Si la meva mare no em fa cas en aquell moment, aprendré que estirant dels cabells no obtinc el que vull.

 

Dit això, podem classificar les conseqüències en:

-DONO una cosa que SI li agrada  = augmenta*

-TREC una cosa que NO li agrada =augmenta*

-DONO una cosa que NO li agrada = disminueix*

-TREC una cosa que SI li agrada = disminueix*

(*augmenta o disminueix la probabilitat que es torni a repetir la conducta)

Anomenem REFORÇ POSITIU a “donar una cosa que si li agrada al nen”. Els reforços positius acostumen a ser, en el nostre cas, activitats, elements o objectes que atrauen a l’infant, jocs, abraçades, saltar, “volar”, música, cançons, massatges o elogis per exemple. D’aquesta manera aconseguirem que el nen o nena associï una determinada resposta a una conseqüència positiva per a ell o ella i la probabilitat que es repeteixi augmentarà.

 

Observem, a més, el principi de Premack, pel qual si a continuació de fer una activitat que em desagrada o no m'agrada gaire (fer els deures de matemàtiques per exemple) puc tenir una activitat que sí que m'agrada (per exemple veure la TV), incrementarà la probabilitat que faci allò que no m'agrada.